TRÊS POEMAS

Segon principi

Ahir no la coneixia però aquesta ignorància
no és obstacle perquè jo hagués parlat del seu
amor
L’aigua no s’ha emportat mai aquesta via
S’acumulen els noms
Quantes vegades el mar ha enfosquit els meus crits
eterns i momentanis!
Ara he traspassat la barrera d’aquesta muntanya
He agafat un fanal i puc veure el meu amor
El riu suprem dels meus altres llibres d’amor
arriba al terme que li dóna límit
Llavors era jo qui deia els versos
i les nines eren mudes
Ara el meu amor m’ha dit
senzillament Vinc amb tu
i sempre insisteix a seguir-me
Aquesta és la copa que aguanto
i això és el que escric en una pedra

El meu amor que havia vist i perdut
L’espiga que havia nascut
l’he tornada a trobar
Tot l’amagava i tanmateix ella em parla
Ens lliguen branques de verdes flors i fulles vermelles
i la paraula deixa una cua de fum

El ferro brilla sota la seda
i ja podeu imaginar el conjunt
del meu amor quieta aigua sense edat
que jo he començat a transcriure
com si compongués un herbari
No vindrà més l’acció de la neu
Tot el que veig m’incita a quedar-me
Aquí em sorprèn el començament de la vida
La lluna ha canviat les seves cintes
la terra té innombrables fulls de coses.

No vull fer descripcions inimitables
ni encaixar estrofes amb seguretat
Vull polir
polir la meva emoció

El meu amor clar en la clara llum
El crepuscle penetra a les roques
S’ha obert una porta

Perla que algú vestia de fusta muda
la vida era el rotlle horitzontal que desenrotllaves
a la pàl·lida llum lunar

Magre ha estat fins ara el volum del teu amor
estel
brilla damunt um nou paisatge

amor meva
descansa d’apuntalar ruïnes
delicada amor
Busco el mateix que tu busques
La soledat tenyia la papallona clara
He vist com treies aigua del mar
i m’has demanat auxili
estrella real
i irreal buscada
en el que pensava
Font important de la meva vida

Amor ocult sota disperses fulles
sobtadament has aparegut
talment una muntanya il·luminada.

 

Segundo princípio

Ontem não a conhecia mas esta ignorância
não é obstáculo para que eu tivesse falado do seu
amor
A água nunca arrastou esta via
Acumulam-se os nomes
Quantas vezes o mar tem escurecido meus gritos
eternos e momentâneos!
Agora ultrapassei a barreira desta montanha
Peguei uma lanterna e posso ver o meu amor
O rio supremo dos meus outros livros de amor
chega ao termo que lhe limita
Então era eu que dizia os versos
e as bonecas eram mudas
Agora o meu amor me disse
simplesmente Vim com você
e sempre insiste em me seguir
Esta é a taça que agüento
e isto é o que escrevo numa pedra

O meu amor que havia visto e perdido
A espiga que havia nascido
voltei a encontrá-la
Tudo a escondia e contudo ela me fala
Nos ligam ramos de verdes flores e folhas vermelhas
e a palavra deixa uma cauda de fumaça

O ferro brilha sob a seda
e você já pode imaginar o conjunto
do meu amor quieta água sem idade
que eu comecei a transcrever
como se compusesse um herbário
Não virá mais a ação da neve
Tudo o que vejo me incita a ficar quieto
Aqui me surpreende o começo da vida
A lua trocou suas cintas
Na terra há inumeráveis folhas de coisas.

Não quero fazer descrições inimitáveis
nem encaixar estrofes com segurança
Quero polir
polir a minha emoção

O meu amor claro na clara luz
O crepúsculo penetra as rochas
Abriu-se uma porta

Pérola que alguém vestia de madeira muda
A vida era o rolo horizontal que você desenrolava
na pálida luz lunar

Magro tem sido até agora o volume do teu amor
estela
brilha sobre uma nova paisagem

amor minha
descanse de escorar ruínas
delicada amor
Busco o mesmo que você
A solidão tingia a borboleta clara
Eu vi como você extraía água do mar
e me pediu ajuda
estrela real
e irreal buscada
no que pensava
Fonte importante da minha vida

Amor oculto sob dispersas folhas
subitamente surgiu
como uma montanha iluminada.

 

Títol lluminós

Una ofrena així no és rara
Al seu bon foc no cal pas afegir-hi res
Resultaria ben poc exacte
Que prengui en braços una lluna de pau no pot ésser
Els camins se li pengen al damunt
El capvespre sembla un lleó vell encastat a les roques
Era fosca i estreta l’espina d’aquell amor que es
perdia en la paròdia d’un niu
L’espai esdevé l’únic indret l’endemà de les banderes
Hi ha guerra de taronges a casa d’un poeta
La lluna giravolta enlluernada
Per la meva dolça parella
La muntanya es treu el casquet de plomes
La seva boca esclata en la bellesa de les fulles
Bella cerimònia el ritu del meu amor
El meu amor que apareix enmig d’aquestes lletres
Títol lluminós
Jo beso moltes vegades aquest petit sol meu
I ell em dóna la seva gràcia
La terra ens ve al damunt
Limitada pels marges del bosc
Si em feu precisar quins colors erraré la resposta
Diàriament i tothora fa senyals d’allò que vol
La fruita no para mai

Bosc endins del crepuscle
Ella adorm als meus braços el seu món suau.

 

Título luminoso

Uma oferenda assim não é rara
Ao seu bom fogo não carece acrescentar nada
Seria bem pouco exato
Que eu pegue nos braços uma lua de paz não pode ser
Os caminhos se penduram sobre ela
O entardecer parece um leão velho engastado nas pedras
Era escura e estreita a espinha daquele amor que se
perdia na paródia de um ninho
O espaço se torna o único lugar o amanhã das bandeiras
Há guerra de laranjas na casa de um poeta
A lua gira deslumbrada
Pela minha doce parceira
A montanha tira o casquete de plumas
A sua boca explode na beleza das folhas
Bela cerimônia o rito do meu amor
O meu amor que aparece entre estas letras
Título luminoso
Beijo muitas vezes este pequeno sol meu
e ele me dá a sua graça
A terra vem por cima de nós
Limitada pelas margens do bosque
Se você me fizer precisar quais cores errarei a resposta
Diariamente e sempre dá sinais daquilo que quer
A fruta não pára nunca

Bosque adentro do crepúsculo
Ela adormece em meus braços seu mundo suave.

 

El puny perdut

He omplert amb cançons el centre del silenci
Recull la llum una herba de dignes brins
El meu amor no perd una gota de rosada
Passen els temps a poder de les muntanyes
L’ídol ha estat endut damunt les bèsties
El nostre amor és la columna del racó més clar
La terra immensa esdevé una gota petita al seu damunt
La lluna puja al cim i ens diu l’aroma
Muda de títol la terra immensa
Perdo el puny amb què exercia la guerra
La nit del teu cabell es mou a poc a poc entre els estels
La llei de les flors va obrint noves festes
Un cop avui i el sol s’estova
Un cop demà i el foc és lliure
Em bull al pit una teia portentosa
No hi ha paranys sota la mà allargada
T’aixeques i s’apropa un nou jardí
Sembla fàcil d’evitar la sal sota aquestes cintes
Em sento unit a una mar inevitable
Fins que la mort esgotarà les gotes.

 

O punho perdido

Preenchi com canções o centro do silêncio
Recolhe a luz uma erva de dignas hastes
O meu amor não perde uma gota de orvalho
Os tempos passam em poder das montanhas
O ídolo tem sido transportado sobre bestas
O nosso amor é a coluna do recanto mais claro
A terra imensa se torna uma gota pequena sobre ele
A chuva sobe ao cimo e nos diz o aroma
Muda de título a terra imensa
Perco o punho com que exercia a guerra
A noite do teu cabelo se move pouco a pouco entre as estrelas
A lei das flores vai abrindo novas festas
Uma vez hoje e o sol se abranda
Uma vez amanhã e o fogo é livre
Me arde no peito uma tocha portentosa
Não há armadilhas sob a mão esticada
Você levanta e aproxima-se um novo jardim
Parece fácil evitar o sal sob estas cintas
Me sinto unido a um mar inevitável
Até que a morte esgotará as gotas.

 

Traduções: Ronald Polito

 

Barcino

 

 

Joan Brossa

Poeta sense distinció de gèneres (literari, visual, escènic, instal·lacions, poemes corporis…), nasqué a Barcelona el 1919 i morí el 1998. Rebé el mestratge de J.V. Foix i conreà l’amistat de Joan Miró, de Joan Prats i del poeta brasiler João Cabral de Melo Neto. Amb Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan-Josep Tharrats, Modest Cuixart, Arnau Puig i altres fundà la revista avantguardista Dau al set. L’any 1951 estrenà les primeres peces teatrals i el 1949 publicà el primer llibre de poemes. Col·laborà amb pintors, escultors, músics, fotògrafs, cineastes i artistes de tots els gèneres: entre ells Antoni Tàpies, Joan Ponç, Joan Miró, Eduardo Chillida, Pere Portabella, Josep Maria Mestres Quadreny, Perejaume, Frederic Amat, Moisès Villèlia, Hausson, Carles Santos, Pep Bou, Chema Madoz i Fernando Krahn. Se’l considera un dels creadors de la poesia visual catalana juntament amb Carles Sindreu. Ha estat traduït a l’espanyol, al francès, a l’anglès, a l’alemany, a l’italià, al portuguès, al polonès, al neerlandès, al txec, a l’hongarès, al suec, al japonès i a l’esperanto. Els seus poemes corporis han arribat al carrer a Barcelona, a diversos llocs del Principat, a Andorra la Vella, a Palma de Mallorca, Frankfurt am Main i a L’Havana. Present a diverses institucions d’arreu del món amb la seva obra plàstica, ha estat objecte de grans exposicions antològiques a Barcelona (Fundació Joan Miró, 1986 i Palau de la Virreina, 1994), Munic (1988), Sao Paulo (Bienal, 1994 i Centro Maria Antonia, 2005), Venècia (Biennale, 1997), Madrid (Reina Sofia, 1991), Ceret-Cotlliure (1991), Londres (1992), València (IVAM, 1997), Monterrey (1998), Santiago de Xile (2005), Porto Alegre (2006), Rio de Janeiro (2006), Rosario (2006), Buenos Aires (2006) i Lisboa (2006). Rebé els premis Lletra d’Or (1981), Ciutat de Barcelona (1987), Medalla Picasso de la Unesco (1988), Nacional d’Arts Plàstiques (1992) i Nacional de Teatre (1998). El 1999 i a títol pòstum fou investit doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.

 

El Grupo Dau al Set

El Grupo Dau al Set fue conformado en 1948 por un conjunto de artistas e intelectuales contrarios al Franquismo, apuntando a la estética del surrealismo y el existencialismo como filosofía. Los precursores del movimiento fueron el poeta Joan Brossa y el pintor Joan Ponç, a los que luego se le agregarían el escritor Cirlot, el poeta brasileño João Cabral de Melo Neto, el filósofo Arnau Puig y los artistas Tàpies, Tharrats y Cuixart y se sitúan en la línea del surrealismo mágico, divulgándolo con la revista Dau al Set, publicada desde 1948 hasta 1953.
El intento era de revivir y difundir al mismo tiempo, las históricas vanguardias españolas, siendo apoyados por varios críticos de la época como Gaya Nuño o Cirici Pellicer. En varias oportunidades, sus estilos se ven distanciados y es por eso que luego de la exposición en la Sala Caralt de Barcelona comienza a desintegrarse.
Este grupo es fundamental para que cobre importancia la entrada de las vanguardias en España, consolidándose a mediados del siglo XX y despejando el camino para la aparición del Informalismo impulsado por Tàpies, el artista más reconocido internacionalmente de todos los que compusieron el Grupo.

 

Assista a Recife/Sevilha e veja um depoimento de Tàpies sobre João Cabral de Melo Neto